La vacuna contra la varicel·la està formada per un virus atenuat, procedent de la cepa OKA. La majoria de les vacunes disponibles en la actualitat deriven de la desenvolupada per Takahasi i col·laboradors al Japó en 1974, composta per virus atenuats procedents de la cepa OKA, aïllada de líquid de les vesícules de la varicel·la d’un xiquet sa de 3 anys anomenar OKA. Aquesta cepa va ser atenuada per passes seriats de la mateix a baixa temperatura (34ºC) en cèl·lules de pulmó d’embrió humà, fibroblasts d’embrió de conillet d’Índies (GPEF) i cèl·lules diploides humanes (WI-38 i MCR-5), l’única vacuna de varicel·la no procedent de la cepa OKA és la Sudavax ,que procedeix d’un cepa coreana.
Totes les vacunes aprovades contenen al menys 1350 unitats formadores de placa (UFP) per cada dosi de 0.5 ml així com traces de neomicina en la seua composició.
En Espanya en 1998 es va autoritzar una vacuna, VARILPIX©, virus cepa OKA-RIT , amb la indicació d’ús hospitalari i sols per a grups de risc. En 2003 passa a ser de diagnòstic hospitalari i continua la indicació de grups de risc. En aquesta mateix any s’autoritza un altra vacuna, VARIVAX©, virus de la cepa OKA/MERCK, amb indicacions més amplies.
La infecció natural indueix una resposta immune humoral i cel·lular front al virus varicel·la zòster que pot ser ràpidament detectada després de la infecció. Normalment les IgG, IgM, i IgA front a les proteïnes virals, apareixen al mateix temps en que pot demostrar-se la resposta immune cel·lular, sent difícil establir la relativa contribució de la immunitat humoral i cel·lular en la progressió de la malaltia. La vacunació ha mostrat inducció tant de la immunitat humoral com de la immunitat mitjançada per cèl·lules.
La immunogeneitat de la vacuna varia en funció del col·lectiu de població vacunada. Els millors resultats es donen en xiquets sans. En els xiquets immunudeprimits i en els adults la immunogeneitat és menor i pel general, es requereixen dues dosis administrades amb un interval de 1-2 mesos per aconseguir percentatges de seropossitivitat semblants als dels nens sans.
En diversos estudis s’ha documentat la persistència d’anticossos front a la varicel·la durant 10-15 anys després de la vacunació, encara que aquestos estudis s’han realitzat en presència d’infecció natural de varicel·la, la qual cosa proporciona una dosi de record natural. Si la utilització de la vacuna contra la varicel·la es converteix en habitual ,la malaltia es fa menys comú i hi haurà menys record natural. En aquestes condicions podria ser necessari administrar una dosi de record algun temps després de la immunització primària.
Estudis demostren que la vacuna de varicel·la VARIVAX és més immunògena que VARILRIX al determinar les respostes de anticossos per a varicel·la mitjançant ELISA a les 6 setmanes de la vacunació.
L’estudi dut a terme per Vàzquez M et al. (2004) mostrava que l’efectivitat de la vacuna en el primer anys després de la vacunació fou de 97% amb un descens en el segon any després de la vacunació (86%) i amb una efectivitat del 81% als 7-8 anys . La diferència entre el segon any i la resta no és significativa estadísticament.
Hi ha un descens de la resposta immune cel·lular al virus varicel·la zòster en persones adultes majors d’edat, el qual està correlacionat amb un increment del risc de reactivació del VVZ que després de la primoinfecció, es troba latent a nivell dels ganglis dorsals de la medul·la espinal . La manifestació clínica d’aquesta reactivació és l’aparició de l’ herpes zòster , com ja hem dit a altres entrades, ocorrent en persones majors de 60 anys i en pacients immunodeprimits. Fins el 15% de les persones majors de 80 anys han sofrit un episodi de zòster.
En pacients sans vacunats amb la vacuna del virus atenuat contra la varicel·la, la incidència d’herpes zòster és inferior que la observada després de la infecció natural per el virus salvatge VVZ.
En pacients immunodeprimits vacunats contra la varicel·la, la incidència de herpes zòster és igualment inferior a la observada després de la infecció natural per el virus salvatge. El risc d’herpes zòster en xiquets leucèmics vacunats varia del 0-6% mentre que en el no vacunats és del 16-21%, com també en pacients sotmesos a transplantaments renals el risc de herpes zòster en vacunats és del 7% en contra del 13% en els no vacunats.
S’ha suposat diverses raons per a justificar una menor incidència d’herpes zòster en vacunats quan es compara amb la incidència de zòster després de la infecció natural, algunes de les quals són:
- El virus vacunal és un virus viu atenuat pel que la seua expressivitat clínica (patogenicitat) és menor que la del virus salvatge.
- El virus vacunal normalment no produeix exantema vesicular (erupció cutània) en els vacunats i per tant la ruta de migració viral des de la vesícula al gangli dorsal espinal no es produeix, al contrari del que ocorre en ela infecció natural per el virus salvatge (açò és el que s’observa en xiquets leucèmics vacunats en els que el desenvolupament posterior de zòster és 6 vegades major en les que presentaren exantema post-vacunal que en els leucèmics vacunats que no en presentaren).
- El virus vacunal normalment no produeix virèmia, a diferència del virus salvatge VVZ, i per tant, la ruta de transmissió al gangli tampoc es produeix.
Tot açò justifica que la capacitat de reactivació del virus vacunal de la varicel·la siga qualitativa i quantitativament menor que la del virus salvatge i subseqüentment la incidència de zòster en vacunats és inferior a la observada després de la infecció natural.
Altres estudis demostren que l’estímul repetitiu de la immunitat cel·lular en persones exposades al virus salvatge VVZ redueix el risc de sofrir herpes zòster en l’edat adulta, s’ha observat que en adults que han tingut contacte amb xiquets afectats de varicel·la presenten una major protecció contra el zòster, la qual cosa suggereix que en les persones infectades pel virus salvatge VVZ, l’exposició mantinguda a aquest pot reforçar la immunitat específica (reforç extern), la qual cosa reduirà el risc de reactivació en l’edat adulta.